DEXEUS-Departamento de Anestesiología, Reanimación y terapéutica del dolor

Les reaccions al·lèrgiques en anestèsia suposen un problema potencial greu per les complicacions que poden ocasionar als pacients, ja que s’associen a una taxa de mortalitat entre un 3% i un 5% i a una incidència d’efectes secundaris que oscil·la al voltant del 35%. La freqüència d’aparició és molt variable, ja que se situa entre 1:3.000 i 1:13.000 anestèsies i va lligada fonamentalment a l’ús d’anestèsia general, especialment durant la inducció d’aquesta.

Les substàncies implicades amb una major freqüència són en ordre decreixent els relaxants musculars (50-70%), el làtex (12-17%), els antibiòtics (8%), els barbitúrics (4-10%), substituts del plasma (3%), analgèsics no narcòtics (2%) i els neurolèptics (1%).

L’alta incidència observada amb els relaxants musculars obeeix al fet que una molècula seva, l’ió amoni, es troba també en productes emprats en cosmètica, tints i aliments diversos.

Encara que tot pacient pot presentar una reacció al·lèrgica davant de qualsevol substància farmacològica, hi ha certs factors que, d’alguna manera, predisposen que aparegui aquesta reacció:

Si vostè presenta o ha presentat alguna d’aquestes manifestacions, ho ha de comunicar al seu cirurgià i a l’anestesiòleg abans de sotmetre’s a la intervenció quirúrgica proposada, per tal de prevenir l’aparició de complicacions lligades a una reacció al·lèrgica.

La prevenció d’una reacció al·lèrgica es fonamenta en els punts següents:

L’asma és una malaltia inflamatòria de les vies aèries que comporta una obstrucció reversible al flux aeri, que dóna lloc a un grau de dificultat respiratòria (dispnea) variable, en funció de la gravetat de l’obstrucció. Aquesta obstrucció pot aparèixer a conseqüència d’un estímul identificable (pol·len, gramínies, exercici, estrès emocional, aliments, aspirina…). En aquest cas parlarem d’asma extrínsec, o sense causa desencadenant aparent, anomenat aleshores asma intrínsec. La incidència d’asma en la població adulta oscil·la al voltant del 5%, mentre que en el nen augmenta fins aproximadament un 10%. El diagnòstic clínic de l’asma (dificultat respiratòria, respiració accelerada, sibilacions o “xiulets” a l’auscultació…) s’ha de confirmar amb la pràctica de proves funcionals respiratòries (PFR) a càrrec d’un servei de pneumologia.

Les PFR de l’asma inclouen essencialment l’espirometria o determinació dels volums pulmonars mobilitzables amb una respiració normal i/o forçada i un test broncodilatador per mesurar la resistència al flux aeri i valorar la resposta al tractament mèdic (vegeu taules 1, 2, 3).

La problemàtica de l’asma en relació amb l’anestèsia depèn essencialment de la seva gravetat, que és determinada per la presència dels factors següents:

Si vostè presenta alguna d’aquestes manifestacions, ho ha de comunicar al seu cirurgià i a l’anestesiòleg abans de la intervenció quirúrgica proposada, per tal de valor el seu estat i prevenir l’aparició de complicacions lligades al procés asmàtic. Si fuma, ha d’abandonar l’hàbit tabàquic 1 a 2 setmanes abans de la intervenció.

Si ja està seguint un tractament broncodilatador i antiinflamatori que li va bé, en principi l’ha de continuar fins al moment de la intervenció.

En qualsevol cas, pot ser que calgui ajustar-li més les dosis habituals i/o que se li prescrigui algun medicament nou, com ara corticoides, teofilina i/o antibiòtics, si el seu estat ho aconsella així. També pot ser necessari practicar-li unes PFR preoperatòries, que ajuden a valorar millor la seva condició actual. Recordi que és molt important que l’asma estigui ben controlat i/o estabilitzat abans de procedir a la intervenció quirúrgica.

A vegades, això pot obligar a endarrerir la cirurgia, adaptant, però, aquest endarreriment a la urgència del procediment quirúrgic.

Sàpiga, finalment, que en pacients asmàtics sol ser més aconsellable realitzar la intervenció sota anestèsia locoregional que no pas sota anestèsia general, sempre que la situació i/o la naturalesa de la intervenció ho permetin.

Les malalties cardiovasculars, especialment la cardiopatia isquèmica (infart de miocardi, angina de pit), la hipertensió, la insuficiència cardíaca i l'afectació de les vàlvules del cor (estenosi / insuficiència tricuspídica, pulmonar, aòrtica, mitral) són una de les patologies més freqüents en la pràctica anestèsica habitual i constitueixen una causa important de morbimortalitat, tant durant la intervenció com després d’aquesta. De fet, les complicacions cardiovasculars són responsables del 25 - 50% de les morts que es produeixen en el context quirúrgic, en què l'infart, la insuficiència cardíaca descompensada, les arítmies i el tromboembolisme són les causes implicades amb major freqüència en aquesta mortalitat.

El diagnòstic de la malaltia cardíaca consisteix fonamentalment en una història clínica rigorosa, una exploració física detallada i en la pràctica d'una sèrie de proves complementàries (electrocardiograma, Rx tòrax, ecocardiograma, fons d'ull, prova d'esforç…), en funció del tipus de patologia i gravetat.

Una història clínica de dispnea (dificultat respiratòria o sensació d'ofec) a l'esforç o en repòs, ortopnea (dispnea en decúbit que millora en incorporar-se), dispnea paroxística nocturna - DPN (crisis de dispnea que fan despertar el pacient), síncope o desmai (estat de debilitat muscular generalitzada amb incapacitat per mantenir-se dret i que cursa amb una alteració breu de la consciència), edemes (inflor de les cames i/o turmells), palpitacions (sensació conscient i desagradable de l'activitat cardíaca, ja sigui ràpida o lenta, regular o irregular), dolor toràcic, claudicació intermitent (dolor a les cames i impotència funcional al caminar i que millora en repòs), bufs (vibracions originades en el cor o en els vasos grans), hipertensió (HTA) i/o cianosi (coloració blavosa de la pell) ens alertaran sobre l'existència d'una determinada afecció cardiocirculatòria.

La dispnea, ortopnea, DPN i edemes són els símptomes característics de la insuficiència cardíaca, mentre que el dolor toràcic retroesternal, que irradia el coll o braç esquerres i que s'alleuja amb el repòs o la nitroglicerina, representa la manifestació clínica fonamental de la cardiopatia isquèmica. Les palpitacions assenyalen la presència d'un trastorn del ritme cardíac normal, mentre que els bufs cardíacs revelen una afectació de les vàlvules cardíaques. Les síncopes, d’altra banda, són suggestives de freqüències cardíaques molt baixes –característiques dels bloquejos cardíacs (trastorns de la conducció cardíaca) i que poden obligar a col·locar un marcapassos– o d'una disminució important de la despesa cardíaca (quantitat de sang propulsada pel cor en un minut). La hipertensió (HTA) és definida per una tensió arterial sistòlica ≥ 140 mmHg i/o tensió arterial diastòlica ≥ 90 mm Hg (Taula 1).

La seva gravetat és determinada no només per les xifres de tensió arterial sinó també per la repercussió orgànica (cardíaca, renal, neurològica, ocular) i/o la presència de patologies mèdiques associades (diabetis, accident vascular cerebral, malaltia coronària...).

Una dada que resulta convenient valorar, especialment en presència de patologia cardiovascular, és la xifra d’hemoglobina (Hb) preoperatòria que presenta el pacient. En general, una Hb preoperatòria < 6 g/dl en absència de patologia cardiovascular i/o una Hb preoperatòria < 10 g/dl en presència de patologia cardiovascular associada, comporten un augment considerable en la morbimortalitat perioperatòria. D'altra banda, la presència d'insuficiència venosa, varices, obesitat important, edat avançada i/o presa d’anticonceptius orals afavoreixen l'aparició de trombosi venosa profunda (TVP), amb el consegüent risc de tromboembolisme postoperatori, raó per la qual resulta important en aquests casos la prevenció amb heparina unes hores abans de la intervenció.

Un altre aspecte molt important que ha de preveure la història clínica és l'estimació de la capacitat funcional del pacient, ja que una disminució d’aquesta s'associa a un major risc de complicacions cardíaques durant el període perioperatori. Aquesta estimació pot efectuar-se mitjançant l'aplicació de diferents classificacions, com per exemple, la de la New York Heart Association (NYHA), la de la Canadian Cardiovascular Society (CCS) i/o la de l’American Heart Association (AHA) / American College of Cardiology (ACC), que valora la capacitat funcional del pacient enfront de l'exercici físic. La més recent és la propugnada per l’AHA/ACC, que expressa el grau de capacitat funcional a través dels denominats equivalents metabòlics (METs); 1 MET defineix el consum d'oxigen en repòs, d'un home adult de 40 anys i 70 kg de pes, que és de 3,5 ml/kg/min. Els múltiples d'aquest valor s'empren a continuació per expressar les necessitats d'oxigen de diferents activitats físiques. La correlació entre ambdós (METs i activitat física) constitueix una eina de gran utilitat per complementar el diagnòstic clínic (vegeu Taula 2).

Les dues primeres, per la seva banda, relacionen l'activitat física amb l'absència i/o presència de símptomes, referint-se sobretot la de la NYHA a l'aparició de dispnea com a expressió d'insuficiència cardíaca i la de la CCS a l'aparició de símptomes anginosos com a expressió de reserva funcional coronària. A les taules 3 i 4 poden observar-se les classificacions funcionals de la NYHA i de la Cardiovascular Canadian Society.

Hi ha diversos índexs de risc cardíac que solen emprar-se a la clínica per estimar el risc de patir complicacions cardíaques. Entre aquests cal destacar els propugnats per l’AHA/ACC el 1996 i revisats el 2002, que inclouen els denominats predictors clínics, el risc lligat a la cirurgia i la capacitat funcional:

RISC CARDIOVASCULAR PERIOPERATORI:
PREDICTORS CLÍNICS

MAJORS
- IAM recent (> 7 dies i/o > 30 dies)
- Angina severa o inestable (Classe III – IV CCS)
- ICC descompensada
- Arítmies significatives o valvulopatia severa (EA aòrtica)

INTERMEDIS
- IAM antic o angina moderada (Classe II – I CCS)
- ICC compensada o antiga
- Diabetis Mellitus

MENORS
- HTA no controlada
- Capacitat funcional pobra
- ECG anormal (FA – HVI – BRIHH – Anomalies ST)
- Edat avançada

ACC - AHA Guidelines: Circulation 1996

La presència de predictors clínics majors, com per exemple un infart recent o una insuficiència cardíaca congestiva (ICC) descompensada, poden obligar a endarrerir la cirurgia fins a l'estabilització de la malaltia en qüestió. Els predictors intermedis assenyalen un risc augmentat de complicacions i la seva presència aconsella portar a terme una exploració exhaustiva del pacient, mentre que els predictors menors, encara reflectint patologia cardiovascular, no es consideren per si sols predictors independents de risc.

RISC CARDIOVASCULAR PERIOPERATORI:
TIPUS DE CIRURGIA

ALT RISC ( > al 5%)
- Cirurgia major urgent, particularment en una persona gran
- Cirurgia vascular major (aòrtica)
- Cirurgia vascular major perifèrica
- Cirurgia de llarga durada (> 3 h) associada amb pèrdues sanguínies importants i/o alteració significativa dinàmica de fluids

RISC INTERMEDI (< al 5%)
- Cirurgia de caròtida
- Cirurgia de cap i/o coll
- Cirurgia intraperitoneal o intratoràcica
- Cirurgia ortopèdica o prostàtica

RISC BAIX ( < al 1 %)
- Cirurgia laparoscòpica o superficial

Establerts els factors de risc, l'examen preoperatori ha de preveure també el tipus de fàrmac que pren i/o ha pres el pacient durant els últims 6 mesos abans de la intervenció, per les possibles interaccions que pugui presentar amb els fàrmacs emprats en l'acte anestèsic. En general, s'han de mantenir fins al dia de la intervenció tots els fàrmacs, llevat dels anticoagulants orals (sintrom), l’heparina, l’aspirina, els antiagregants i els antihipertensius IECAS (inhibidors de l'enzim convertidor d’angiotensina: captopril, enalapril…) i els ARA II (antagonistes de l’angiotensina): Losartan, Ibesartan):

Sintrom: ha de suspendre's de 3 a 4 dies abans i substituir-se per heparina.
Heparina: ha de mantenir-se fins a 12 h abans de la intervenció.
Aspirina: ha de suspendre's de 7 a 10 dies abans de la intervenció i substituir-se als 3 dies de la suspensió per ibuprofè o flurbiprofè fins a 12 h abans de la intervenció.
Antiagregants: la ticlopidina s’ha de suspendre 14 dies abans de la intervenció, el clopidogrel 7 dies, l’abciximab 2 dies abans i el dipiridamol o l’eptifibatida 24 h abans.
IECAS / ARA II: han de suspendre's de 12 a 24 h abans de la intervenció, segons el fàrmac

Així doncs, si pateix o ha patit durant els últims 6 mesos algun predictor clínic, és portador d'un marcapàs i/o pren algun dels fàrmacs esmentats més amunt, ha de comunicar-ho al seu cirurgià i a l’anestesiòleg, per tal de valorar el seu estat actual, adequar, si s’escau, la medicació que està prenent i decidir el moment òptim per a la intervenció quirúrgica a la qual s’ha de sotmetre.

DIABETIS I ANESTÈSIA

La diabetis Mellitas (DM) és una de les malalties més freqüents en els pacients quirúrgics i sovint se’n detecta l’existència quan es fa l'examen preoperatori. Es caracteritza per una alteració en el metabolisme dels hidrats de carboni secundària a una activitat insuficient de la insulina segregada pel pàncrees, que dóna lloc a l'aparició d’hiperglucèmia (augment de les xifres de glucosa a la sang) i glucosúria (presència de glucosa a l'orina).

D'acord amb els criteris de la Societat Americana de Diabetis, el diagnòstic de Diabetis requereix la presència d'almenys una de les següents condicions:

CRITERIS DIAGNÒSTICS DE DIABETIS

Glucèmia basal en dejú (com a mínim 8 h) ≥ 126 mg/dl (7 mmol/L) confirmada almenys en dues ocasions
Glucèmia a l’atzar ≥ 200 mg/dl (11,1 mmol/L) acompanyada de símptomes clínics característics de diabetis
Glucèmia ≥ 200 mg/dl a les 2 hores d’una sobrecàrrega oral amb 75 g de glucosa

Taula 1

La determinació de la glucèmia sol complementar-se amb la de la denominada hemoglobina glicosilada (Hb A1c), els valors de la qual reflecteixen les xifres de mitjana de glucèmia que ha presentat el pacient durant les últimes 4 setmanes, i és un paràmetre molt útil per valorar el grau de compensació de la diabetis; valors > 9% (normal: 5-7%) són indicatius d'un control glucèmic inadequat.

Hi ha 2 tipus de diabetis:

Diabetis tipus I o insulinodependent (DID): dèficit d'insulina causat per la destrucció de les cèl·lules pancreàtiques responsables de la seva secreció. Controlar-la significa inexorablement haver d’administrar insulina de manera exògena.
Diabetis tipus II o diabetis no insulinodependent (DNID): Alteracions en la secreció d'insulina juntament amb resistència a l'efecte d’aquesta. Sol aconseguir-se’n el control inicial amb dieta i/o l'administració d’antidiabètics orals (ADO), però en cas de progressió pot ser que calgui l'administració d'insulina.

Les diferències fonamentals entre totes dues poden apreciar-se a la taula següent:

CARACTERÍSTIQUES DIFERENCIALS DELS TIPUS DE DIABETIS

MANIFESTACIONS	DIABETIS TIPUS I	DIABETIS TIPUS II
Inici més freqüent	Infància o adolescència	Edat adulta
Producció d’insulina	Molt baixa	Normal o alta
Constitució	Prima	Obesa
Tractament	Insulina	Dieta, ADO, Insulina
Resposta a la insulina	Bona	Resistència
Propensió a la cetoacidosi	Alta	Baixa
Complicacions predominants a llarg termini	Microvasculars (vasos petits)	Macrovasculars (vasos grans)
Influència hereditària	Moderada	Alta

Taula 2

Aquesta classificació és, però, més teòrica que real, ja que a la pràctica diària solen trobar-se manifestacions sobreposades dels dos tipus.

La simptomatologia clínica característica de la diabetis inclou les anomenades 4 P:

Polidípsia (set excessiva)
Polifàgia (gana excessiva)
Poliúria (emissió exagerada d’orina)
Pèrdua de pes

La morbimortalitat del pacient quirúrgic amb diabetis va lligada a la presència dels següents factors de risc:

Control metabòlic inadequat (glucèmia en dejú > 140 mg/dl ) i HbA1c > 9%
Cirurgia agressiva
Presència de complicacions sistèmiques lligades a la diabetis
Existència de patologies associades (obesitat mòrbida)

Les complicacions sistèmiques de la diabetis constitueixen un factor de risc important en el pacient quirúrgic, i la seva presència s’ha de confirmar durant l’examen preoperatori. Aquestes complicacions inclouen:

Retinopatia diabètica: afectació microangiopàtica ocular que cursa amb disminució de l'agudesa visual i que pot ocasionar hemorràgia del vitri o despreniment de retina. En aquest cas estaria indicada una vitrectomia. El diagnòstic s'estableix mitjançant la pràctica d'un fons d'ull a càrrec d'un especialista en oftalmologia. Aquesta exploració ha de practicar-se als 5 anys del començament d'una DM tipus I i a l'inici de tota DM tipus II.
Nefropatia diabètica: Nefropatia diabètica: afectació microangiopàtica del ronyó que cursa amb proteïnúria o albuminúria (presència de proteïnes a l'orina > 200 mg/dia), hipertensió i disfunció renal. El diagnòstic s'estableix mitjançant estudis de laboratori (anàlisi de sang i orina) i proves de funcionalisme renal. Resulta especialment important la detecció de microalbuminúria (microproteïnúria) mitjançant “tires reactives”, ja que constitueix un signe precoç de neuropatia diabètica. En l'actualitat, es considera la microalbuminúria com un marcador del dany renal i cardiovascular en pacients diabètics i hipertensos.
Manifestacions cardiovasculars: afectació macroangiopàtica de les artèries coronàries del cor i dels grans vasos perifèrics que fomenten l'aparició d'infart de miocardi o angina de pit, hipertensió, accidents cerebrovasculars (ictus o apoplèxia), claudicació intermitent i lesions tròfiques en les extremitats (úlceres, ferides cutànies). La presència de dispnea i hiperglucèmia és suggestiva d'afectació coronària, encara que faltin els altres símptomes d'angina (dolor).
Neuropatia diabètica:afectació del sistema nerviós que es manifesta per dolor i trastorns sensitius com parestèsies (formigueig) o hiperestèsies (sensibilitat augmentada) en el territori de distribució d'un nervi perifèric (mononeuropatia diabètica) o per alteracions en el funcionalisme del sistema nerviós autònom o neurovegetatiu (simpàtic/parasimpàtic). La disfunció neurovegetativa es caracteritza per hipotensió postural, taquicàrdia en repòs, atonia vesical amb retenció d'orina i infeccions urinàries de repetició, impotència i enteropatia digestiva amb diarrees i retard en el buidament gàstric.

Manifestacions osteoarticulars: limitació a la mobilitat articular que sol afectar inicialment només les petites articulacions i després qualsevol articulació del cos. Resulta especialment important explorar la mobilitat del coll i de l'articulació temporomandibular, per tal de valorar possibles dificultats a la intubació orotraqueal. En aquest sentit té caràcter predictiu d’intubació difícil l'existència del “signe del predicador” o impossibilitat d'aproximar les superfícies palmars de les mans i
de les articulacions interfalàngiques

En el pacient quirúrgic amb diabetis resulta necessària l'adopció d'una sèrie de mesures preoperatòries amb l'objecte de minimitzar al màxim l'aparició de complicacions durant i/o després de la intervenció:

La intervenció quirúrgica ha de programar-se a primera hora del matí.
En cas de cirurgia menor, suspendre l'alimentació oral entre 8 i 12 hores abans i, en cas de cirurgia major, més de 12 hores (cal adaptar l'horari del sopar del dia anterior a la intervenció)
Si el pacient està prenent medicació antidiabètica, aquesta s’ha d’ajustar adequadament

Antidiabètics orals (ADO): Les sulfonilurees i les acarboses han de suspendre's el matí mateix de la intervenció, mentre que les biguanides (metformina) han de suspendre's 48 hores abans de la intervenció
Insulines d’acció retardada: s’han de suspendre la nit abans de la cirurgia i substituir-les per insulina ràpida segons glucèmies
Insulines d'acció ràpida: cal mantenir les dosis habituals per via subcutània o ajustar-les segons glucèmies i protocols del Centre

Des del moment del dejuni, el pacient ha de rebre una aportació de glucosa intravenosa suficient (150-200 g/24 h), que es mantindrà fins que es reiniciï l'alimentació oral. Aquesta aportació s'inicia 1 o 2 hores abans de l'inici de la intervenció (sempre que el pacient hagi sopat)
Controls periòdics de la glucèmia cada 4 hores, tenint com a objectius el manteniment de xifres estables de glucosa entre 100 i 200 mg/dl, evitant l'aparició d'hipoglucèmies
Els pacients amb glucèmies en dejú > 140 mg/dl, malgrat el tractament, han d'ingressar 24 hores abans de la cirurgia i rebre insulina ràpida segons els protocols del Centre, juntament amb una aportació glucosada adequada

Si vostè és diabètic ha d'informar el seu cirurgià i l’anestesiòleg abans de la intervenció, per tal de valorar el seu estat actual i prendre les mesures necessàries per optimitzar la seva condició prèviament a la cirurgia.

Això resulta especialment important en els casos següents:

Diabetis tipus I o insulinodependent
Antecedents de descompensacions importants (cetoacidosi diabètica, coma hiperosmolar)
Presència de factors de risc

2) PATOLOGIES D’INTERÈS ANESTÈSIC

Hi ha diverses patologies o alteracions que, a més del seu interès mèdic, són importants des del punt de vista anestèsic. Aquesta importància obeeix al fet que la seva presència pot comportar, per una causa o una altra, dificultats en el maneig anestèsic dels pacients quirúrgics que en són portadors.

Entre les múltiples patologies susceptibles de dificultar l'acte anestèsic, cal citar les que figuren a continuació:

Artritis reumatoide
Distròfies musculars i miotòniques
Epilèpsia
Esclerosi múltiple
Feocromocitoma
Hemofílies
Hepatopatia crònica
Hiper/hipotiroidisme
Insuficiència renal
Miastènia
Obesitat mòrbida
Parkinson
Porfíries
Púrpures
Sida

A tall d'exemple, li exposem a continuació els problemes anestèsics lligats a la presència d’artritis reumatoide.

Artritis reumatoide

Malaltia autoimmune de causa desconeguda que es caracteritza fonamentalment per un estat inflamatori crònic amb afectació articular severa i progressiva, juntament amb repercussions sistèmiques importants.

Des del punt de vista anestèsic, les manifestacions que cal tenir en compte són:

Afectació articular

La deformitat, inestabilitat i/o disminució de la mobilitat de la columna cervical i/o de l'articulació temporomandibular poden dificultar considerablement les maniobres d’intubació orotraqueal en cas d'anestèsia general. En cas d'inestabilitat cervical important, ha de descartar-se la presència de compromís neurològic abans de procedir a la intervenció; en alguns pacients pot fins i tot ser necessari estabilitzar prèviament la columna cervical. La inflamació de l'articulació cricoaritenoidea (dolor en empassar, ronquera, estridor) pot donar lloc a una estretor glòtica que dificultarà la intubació orotraqueal i propiciar una obstrucció laríngia després de l’extubació (retirada del tub d’intubació orotraqueal).

Afectació sistèmica

Les manifestacions sistèmiques que cal valorar són la presència de vessament pericàrdic, arteritis coronària o miocarditis, valvulopatia mitral i/o aòrtica, vessament pleural i fibrosi intersticial pulmonar, neuropaties perifèriques, afectació renal o hepàtica i queratoconjuntivitis seca (incapacitat per produir llàgrimes). L'existència de símptomes i signes com dispnea, cansament, bufs cardíacs, tos i expectoració persistents, Rx tòrax alterada, parestèsies o sensació de fregament en parpellejar és suggestiva de repercussió sistèmica important. La presència d'alguna d'aquestes manifestacions sistèmiques pot exigir la presa de mesures prèvies a la intervenció (vessament pleural o pericàrdic), condicionar el tipus d'anestèsia que cal emprar (arteritis coronària o miocarditis) i/o selecció dels fàrmacs anestèsics (afectació renal o hepàtica).

Tractament prescrit

L'ocupació d’acidoacetilsalícilic o d’altres agents antiinflamatoris pot fer augmentar el sagnat quirúrgic i impedir la realització de tècniques anestèsiques regionals. És per això que l’AAS ha de suspendre's de 7 a 10 dies abans de la intervenció. En cas de tractament crònic amb corticoides, el pacient ha de rebre un suplement de corticoides per via intramuscular o intravenosa abans i després de la intervenció.

Si vostè pateix alguna de les malalties descrites més amunt, ha de comunicar-ho al seu cirurgià i a l’anestesiòleg, i informar-los a més dels tractaments que segueix, abans de procedir a la intervenció quirúrgica.

En qualsevol cas, resulta fonamental que la malaltia estigui sota control i estable abans de la intervenció. És per això que si vostè es fa exploracions, anàlisis i/o proves de manera periòdica per valorar l'evolució de la seva malaltia, n’ha d'aportar uns resultats actualitzats (menys d’1 mes) a la consulta d’Anestesiologia. Així per exemple, si vostè pateix una alteració de la tiroide (hiper o hipotiroidisme), ha de disposar de proves de funcionalisme tiroideu (TSH, T3, T4) recents abans de procedir a la intervenció.